MARC MELILLAS.*
El Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC) abre hoy su 12ª edición en Granollers. Este encuentro anual pone a disposición de creadores, productores audiovisuales, innovadores tecnológicos y operadores de televisión los espacios de Roca Umbert, Fàbrica de les Arts, para encontrarse en torno a un eje básico: la competitividad, mediante el foro de debate del sector audiovisual de proximidad, mercado y feria tecnológica.

Un mercado que ahora hace 12 años nacía de la mano de la Xarxa de Televisions Locals (XTVL) -antes Circuit de Televisions Locals- y que consistía en inacabables sesiones de visionados de programas con los directores de televisiones. Se trataba de convenir, entre todos, los contenidos que después se pondrían en común en las diferentes antenas locales públicas y privadas de Catalu-nya. Entonces no había más alternativa de distribución que tres rutas diarias de mensajería. Es así como las televisiones locales empezaron a trabajar en red en 1999, gracias al impulso de la Diputación de Barcelona. Nacía, por intuición, la sindicación de programas, un modelo que posteriormente ha compartido experiencias con la prestigiosa Public Broadcasting Service (PBS).

Hoy, usando más los bits a través de la red que la red de carreteras, la XTVL sigue ateniéndose a los mismos principios básicos de servicio a las televisiones de proximidad. Se distribuyen más de 16.000 noticias y más de 2.200 horas anuales de programación, la inmensa mayoría producidas por las mismas emisoras locales y productoras vinculadas. Además, la XTVL acompaña estas televisiones en la apuesta por la innovación, con herramientas como la plataforma de televisión a la carta chip/tv (www.xiptv.cat), que permite a estas televisiones llegar a sus espectadores también a través de internet o de dispositivos móviles.

El modelo de la XTVL se basa en la concertación, en el intercambio, en la suma y en las economías de escala entre televisiones de diferentes territorios y con sensibilidades diversas. Todas ellas mantienen su plena autonomía editorial y funcional. La XTVL no es una cadena ni las televisiones adheridas son tampoco unos postes repetidores. La red no tiene capacidad de dirección sobre los medios locales. Creer lo contrario sería despreciar consejos de administración de entidades públicas y empresas privadas, a sus directivos y a los centenares de profesionales que cada día, en toda Catalunya, trabajan para garantizar en sus comunidades locales un servicio público de información de proximidad.

Para estas televisiones locales, la transición a la TDT ha sido un proceso complejo no ausente de dificultades. El alcance supralocal de las demarcaciones técnicas ha hecho, en muchos casos, que realidades muy diferentes tuvieran que adaptarse y convivir en un ámbito altamente competitivo ante la multiplicación de la oferta televisiva. Con todo, y salvo algunas excepciones, han triunfado esencialmente aquellos proyectos que ya funcionaban de forma consolidada en la etapa analógica. A pesar de que la recesión económica y la crisis estructural de un sector que ve cómo los nuevos hábitos de acceso a la información y al entretenimiento cambian a una velocidad imparable siguen ahogando la viabilidad de muchos proyectos.

En este contexto no ha de extrañar la beligerancia de algunas organizaciones del sector privado que tienen la pretensión de desplazar e incluso suprimir los medios públicos. Empezó la asociación de televisiones privadas Uteca presionando en contra de la publicidad en las televisiones publicas y ha seguido la Associació Catalana de Ràdio (ACR) exigiendo la supresión de medios públicos locales.

Hipotecar el servicio público más allá de los intereses del mercado sería un error difícil de enmendar. El debate público-privado es un tema pendiente. En el ámbito local, ambos son necesarios para la sostenibilidad del sistema comunicativo de proximidad y tienen un papel fundamental como motor sectorial. Sin las televisiones locales -muchas de ellas gestionadas por empresas privadas con una clara vocación de servicio público y con apoyo público-, muchos ciudadanos de Catalunya no habrían tenido acceso, por ejemplo, a la información en profundidad y a los debates que generaron las pasadas elecciones municipales.

El sector audiovisual catalán es una realidad casi única en Europa porque no se limita a ubicarse en el centro del poder político y económico, desempeñando un papel fundamental al explicar la realidad desde el territorio. Según datos del barómetro, la televisión local es seguida diariamente por 368.000 espectadores.

Esta es la realidad de un sector bastante desconocido, pero, a la vez, muy arraigado. Un sector con más de 30 años de historia que sigue dando prioridad a los valores de la proximidad y del contacto con la ciudadanía. Un sector que, un año más, se reúne en Granollers para debatir, buscar complicidades y seguir, como siempre, afrontando los nuevos retos como grandes oportunidades.

*Director de la Xarxa Audiovisual Local.

Extret de: ElPeriódico.com. 08/06/2011

JOSEP GIFREU.
Es pot escriure la història contemporània sense imatges? Es pot construir avui la memòria d’un país sense accedir als dipòsits de les imatges en moviment i a les produccions audiovisuals? La resposta és òbvia. Tot el que s’està produint i emetent avui pels canals de televisió i les noves plataformes digitals esdevé demà patrimoni audiovisual. Aquest cabal immens de producció sense fi d’imatges i relats sobre el present està destinat o bé a la pura desaparició o bé a sustentar la memòria col·lectiva d’una comunitat, d’un país, d’una cultura. A Catalunya, per exemple, hi ha actualment un ampli ventall de canals de televisió en funcionament continu (vuit de públics de TVC, quatre de privats i una cinquantena de locals), més un conjunt de productores de tot format (ficció, documental, animació, publicitat, etc.) i una quantitat indefinida d’iniciatives privades amb producció de vídeos que poden circular per les xarxes d’internet. Qui té cura de la recollida, preservació i posada a disposició de les generacions futures de tot aquest patrimoni?

La història cultural catalana arrossega un dèficit enorme i insalvable d’imatges sonores i visuals en moviment corresponents al franquisme i postfranquisme, per l’absoluta dependència de les fonts d’imatges estatals (No-Do, TVE, cinema espanyol i en espanyol, etc.). Només gràcies a moviments alternatius com el cinema amateur i a algunes filmacions clandestines disposem de certes imatges no “oficials” de l’època (TV3 no arriba fins al 1984!). El problema ara és un altre i de més envergadura. Des de l’eclosió de les imatges amb la profusió de tecnologies lleugeres i la multiplicació de canals, la nova ecologia de la imatge planteja dos grans reptes. Primer, la gestió pública no sols d’un enorme magatzem d’imatges que la societat ha anat acumulant durant aquests últims trenta anys, sinó també la de la multiplicació exponencial diària de la producció audiovisual i multimèdia en una civilització ja totalment depenent de les imatges. I segon, la digitalització de tot el patrimoni analògic anterior a l’era digital, qüestió d’una gran envergadura econòmica, però també d’una transcendència indiscutible per al futur d’aquest patrimoni.

La urgència d’emprendre polítiques i mesures de cara a la delicada i complexa gestió de les imatges és exigida per la creixent demanda d’ús d’imatges i relats audiovisuals per molts sectors socials, culturals i productius. De l’escola a la universitat, dels professionals de la comunicació als historiadors i estudiosos de tota mena, de les editorials a les productores audiovisuals, de les administracions públiques a les empreses privades, tothom vol treballar més i més amb una matèria primera que es diu imatge. La pregunta és: qui i com se’n facilita l’accés? En quines condicions?

La preocupació per com preservar i usar la memòria en imatges està promovent a Europa debats i alguns instruments de regulació, com ara el Conveni del 2001 del Consell d’Europa per a la protecció del patrimoni audiovisual (que distingia entre obres cinematogràfiques i produccions televisives). A l’Estat espanyol tot es redueix a l’obligació del dipòsit d’un exemplar de les produccions cinematogràfiques pel reglament de l’Instituto Bibliográfico Hispánico (art.9, lletra m). A Catalunya tenim una regulació que havia d’afavorir una clara política de protecció de l’audiovisual: està prevista en l’article 125 de la llei 22/2005 de la comunicació audiovisual de Catalunya. Aquella disposició obligava tots els prestadors de serveis de comunicació audiovisual a efectuar el dipòsit d’una còpia en suport digital de cadascun dels programes i les obres de producció pròpia, “en els termes que s’estableixin per reglament”. Però el segon tripartit es va oblidar del reglament! I per tant no hi ha cap política de protecció del patrimoni audiovisual català, tot i disposar d’una de les millors lleis del món.

Ara que el nou conseller i historiador Mascarell promet de repensar les prioritats del Departament de Cultura –i a les portes de la inauguració d’un monument tan simbòlic com és la seu de la Filmoteca de Catalunya–, seria convenient d’afrontar a fons aquest repte general amb tots el principals interlocutors (Filmoteca, Arxiu Nacional, CCMA, Museu d’Història, grups mediàtics significatius, universitats, etc.). I concertar un reglament que assegurés des d’avui la preservació, catalogació i accés de la producció audiovisual catalana d’interès públic.

Text sencer a: La memòria i les imatges. El Punt. 12/03/2011

El 27 d’octubre és el dia declarat per la UNESCO com a Dia Internacional del Patrimoni Audiovisual. Per commemorar aquesta efemèride, el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI), conjuntament amb el Museu del Cinema de Girona i en col·laboració amb el Consell Internacional d’Arxius (CIA/ICA), han elaborat una nova cronologia dels mitjans audiovisuals en format desplegable, enguany dedicada a la gravació del so.

Aquest és la cinquena d’una sèrie que va començar, ara fa tres anys, amb la voluntat d’oferir una visió global de l’evolució tecnològica dels mitjans audiovisuals i de la seva relació amb el patrimoni documental conservat en els arxius, tant des del punt de vista del seu impacte mundial, com de la seva repercussió en el nostre entorn més proper. Des de 2007, i coincidint amb aquesta data, s’ha presentat cada any un nou desplegable (a excepció del primer any que se’n van presentar dos) fins a completar un total de cinc: “Fotografia” (2007), “Imatge en moviment” (2007), “Cinema amateur” (2008), “Televisió i vídeo” (2009) i “Gravació del so” (2010).

El nou desplegable conté, en una de les seves cares, una sèrie de fotografies que il·lustren la relació dels mitjans de gravació i difusió del so amb la vida social, cultural o econòmica de la ciutat. Per citar alguns exemples, podem veure la primera emissió de ràdio feta per EAJ 38 Ràdio Girona, l’any 1933; els primers aparells de ràdio que es van comercialitzar a la ciutat, a la Fira Comercial del mateix any, o el concurs “Ràdio Escolar” de 1969, a la Casa de Cultura. En l’altra es pot consultar la cronologia dels fets més rellevants en l’evolució de la tecnologia de l’enregistrament sonor, des del fonògraf d’Edison fins a l’àudio digital.

La declaració del 27 d’octubre com a Dia Internacional del Patrimoni Audiovisual va ser aprovada en la 33a Conferència General de la UNESCO celebrada a París l’any 2005, amb l’objectiu de promoure la salvaguarda i preservació de tot aquell patrimoni cultural generat en l’àmbit de la indústria cinematogràfica, els mitjans de comunicació de ràdio i televisió, la producció musical, el cinema amateur, el videoart, o qualsevol altra manifestació audiovisual enregistrada en un suport documental. L’elecció d’aquesta data no era casual, ja que aquell mateix dia de l’any 1980 s’havia aprovat, en la Conferència General celebrada a Belgrad, la “Recomanació per la salvaguarda i preservació de les imatges en moviment”, el primer text que declarava la importància històrica i cultural dels documents audiovisuals i establia els primers passos per a la seva preservació.

El desplegable es pot consultar en versió paper i també en la versió digital a la web del CRDI

http://www.girona.cat/sgdap/cat/dia_patrimoni_audiovisual.php

Coincidint amb la celebració del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, l’arxiu digital de Televisió de Catalunya arriba a les 135.000 hores de vídeo i té un creixement anual d’unes 25.000 hores, aproximadament 15.000 de nova producció i 10.000 procedents de digitalització del fons antic.

L’any 2005, la UNESCO va proclamar el 27 d’octubre com a Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, per fer ressaltar la importància dels documents audiovisuals (films, registres de vídeo i àudio, emissions de ràdio i televisió) i fer una crida d’atenció per fomentar-ne la salvaguarda i preservació, com a una part fonamental del patrimoni cultural i de l’expressió de la identitat nacional. L’evolució social i cultural dels segles XX i XXI no es pot entendre sense comptar amb els documents audiovisuals, que s’han convertit en complements imprescindibles dels documents escrits.

Des del començament, TVC ha preservat de manera completa les seva producció i emissió. Avui l’arxiu de TVC és una part important del Patrimoni Audiovisual de Catalunya. La història política, social i cultural del país des de l’any 1983 està reflectida en les produccions de TVC preservades a l’arxiu, que es completen amb materials anteriors a aquesta data localitzats, per a la producció de documentals històrics, en altres arxius i col·leccions particulars i incorporats a l’arxiu

L’any 2004 es va implementar a TVC el procés de producció i arxiu digital, amb el sistema DIGITION. El 2006 es va iniciar el procés de digitalització del fons de l’arxiu en cintes per incorporar-lo a l’arxiu digital.

Actualment ja està digitalitzat un 45% del total de les cintes de vídeo de l’arxiu. A l’hora de fer aquesta digitalització s’han prioritzat els materials en formats de vídeo ja obsolets o problemàtics, però també els materials amb més possibilitat de ser usats. Hi ha col·leccions, com la dels reportatges emesos per Informatius i Esports des de 1984, o la del programa “30 minuts”, que ja estan digitalitzades pràcticament al 100%.

L’arxiu digital conté avui unes 135.000 hores de vídeo i té un creixement anual d’unes 25.000 hores, aproximadament 15.000 de nova producció i 10.000 procedents de digitalització del fons antic.

Els usuaris interns tenen accés directe a tot aquest fons, gestionat i indexat pel Departament de Documentació, que és àmpliament utilitzat. Cada dia es recuperen de l’arxiu més de 500 clips, uns 75 hores diàries, tant per fer-ne reemissions com per reutilitzar-ne fragments o cessions i vendes de programes, doblatges o imatges d’arxiu .

Però una part important de l’arxiu digital és també accessible per ser visionat per Internet. En el portal de TV3, el servei 3alacarta , que es nodreix diàriament de les noves produccions però que també va incorporant part del fons antic digitalitzat, posa a disposició dels usuaris més de 80.000 vídeos. Una selecció de produccions amb valor educatiu és també accessible des del portal EDU3 . I amb la participació de TVC en els projectes europeus VideoActive i EUscreen , una selecció significativa del fons digitalitzat és consultable a través del portal Europeana .

Amb la digitalització de l’arxiu de TVC s’aconsegueix doncs el doble objectiu d’assegurar la preservació permanent de les imatges amb la millor qualitat i facilitar-ne l’accés, tant intern com extern, en diversos formats.

Departament de Documentació de TV3
Sant Joan Despí, 25 d’octubre del 2010